![]( "Presentación11")
Dijous dia 20 de noviembre a les 20h a l´Ateneu Anarquista del Poble Sec. Carrer Creu dels Molers 86 (L3 del metro, parada Poble Sec).
El terme Smart City te, sens dubte, és un terme totalment conjuntural, és un terme “comodí” com han estat altres termes de l’estil de la interculturalitat, sostenibilitat el seu us com tapadora ideològica i cortina de fum no ens ha d’amagar però d’altres implicacions. El terme és difícilment destriable d’altres com l’internet de les coses o el Bigdata… encara que els “experts” pretenen diferenciar-los totalment.
Smart City suposa una tecnificació extrema del vell control social, en lloc d’estar controlats per els xafarders i els confidents del barri (els sensors) ho estem per els sensors (xafarders i confidents).
El que el diferència del vell mètode és la extensió, profunditat i magnitud dels bancs de dades, així com la velocitat de processament, la capacitat d’emmagatzematge, la rebaixa brutal del cost de tot aquest control, i, finalment, la possibilitat, cada cop més estesa, de control en temps real.
Hores d’ara, en el període 2013/2014 s’han posat al mercat 7.700 milions de sensors smart i 250 milions de targetes NFC, a això cal afegir els telèfons intel·ligents, les tablets i d’altres dispositius connectats que, en la pràctica, actuen com sensors i que al llarg del període 2009/2014 sobrepassen de llarg els 10,600 milions d’unitats. Es calcula que una ciutat d’un milió d’habitant tenia el 2010 uns 600.000 sensors hores d’ara aquesta xifra ha estat superada de llarg.
Cisco i Eriksson han fet una projecció per 2020 i parla de 50 bilions (bilions amercas, miliards europeus) de sensors i aparells connectats. És una estimació 6 anys vista, però ens dona una idea de la magnitud de la recol·lecció. Altres estimacions més “conservadores”, parlen de 25 o 35.000 milions. De tota manera, tenint en conte que la població mundial el 2020 s’estima en 7.717 milions de persones, tenim un ventall d’entre 3,2 dispositius per habitant i 6,5 dispositius per habitant (els càlculs de Cisco no inclouen els smartphones ni les tablets, ni els diferents tipus d’ordinador).
La smartcity te com una de les finalitats bàsiques la recollida de dades, unes per emmagatzemar i anar tractant segons necessitats (big data) i l’altre per decidir actuacions a temps real. Els usuaris són bàsicament els interessos econòmics darrera dels estudis de mercat, policies de diferents menes i responsables de “recursos humans” de tot mena d’empreses.
VIURE EN UNA SMART CITY.
La nostra vida quotidiana està profundament penetrada per el seguiment “smart”. Deixant a part el tema dels aparells mòbils (bàsicament telèfons), tenim centenars de videocàmeres que ens vigilen a la via pública.
La videovigilància, amb la baixada del cost de gravació i d’emmagatzemament de les dades s’està estenen i es fa ubícua, a més amb la “vieovigilància intel·ligent” (camera digital lligada a un software interpretatiu) es pot estreure en temps real molta informació de la gravació: números de matricules, numero de persones i vehicles, alguns trets del comportament de les persones gravades, reconeixement facial, detecció de comportaments rondadors i fins i tot determinats estat anímics…
Cada cop és més difícil fer un pagament “en efectiu” (anònim), cada cop els qui ens venen saben tot el que comprem, quina quantitat, en quins moments… quan comprem una botella de ginebra o quan comprem un pollastre. Cada cop tenim més targes amb xip, més documents d’identificació electrònics…
Dins les nostres llars els comptadors “intel·ligents” que recentment ens han instal·lat permeten conèixer el més íntim dels nostres actes, quan arribem, quan anem a dormir, quan ens dutxem i quan posem rentadores… si tenim visitants, si tens pics de consum…
Determinades tecnologies, com els “wearables” (sensors “vestibles” que mesuren tensió arterial, ritme cardíac, oxigen en sang….) donen una volta més al control, amb ells posem en mans de “desconeguts” dades tan íntimes com les del nostre estat físic i la nostra salut, si es geoposicionen la transparència físic/metabòlica “voluntària” es fa total i absoluta.
TREBALLAR EN UNA SMART CITY.
Cada cop més, a les feines, sobretot aquelles que abans en deien feines manuals, els patrons disposen de més eines de control i d’abusderivades del que s’anomenen smart tecnologies.
Totes aquestes eines de control es disfressen amb l’amabilitat de lliurar als treballadors de feines pesades o insegures, el fet és que la pressió extra sobre els temps d’execució i de la freqüència de les operacions fa que, per exemple, augmentin els accidents laborals. Un altra mite que ens han imbuït és el del “bon rotllo” de les empreses TIC amb els seus treballadors… en el mon TIC, igual que en la resta, està augmentant la bretxa salarial entre els “ben pagats” i la resta.
Segurament els primers en patir-les van ser els treballadors de l’espai públic, els de neteja viària i els de manteniment urbà van veure com en els seus vehicles (fins i tot els carrets d’escombrar) s’instal·laven GPS’s i se’ls proveïa de les agendes tipus “palm pilot” (actualment substituïdes per telèfons) per poder vigilar la seva activitat i donar alarmes per feines urgents.
Desprès van ser els transportistes urbans, especialment els repartidors de mercaderies, de nou els GPS’s i aquells “miniordinadors” els psion… ara ja substituïts per tablets i han de conduir, repartir i facturar… i en tot moment la central (el patró) pot fer la traçabilitat de la mercaderia, siguin sobres i paquets (com els repartidors d’UPS) o caixes de cerveses…
El transport públic de passatgers ve darrera, els busos amb GPS i altres gadgets tecno-smart han envaït les flotes d’autobusos, de taxímetres intel·ligents els taxis i de videocàmeres les estacions de metro.
La recollida de residus va al darrera, amb l’afegit els sensors d’emplenat dels contenidors que faran variable els recorreguts, les freqüències i per tant els horaris i els calendaris de treball.
La major part de les mercaderies, palets, contenidors i molts envasos individuals ja venen marcats amb targetes RFID o fins i tot dispositius més sofisticats, son “traçables” i els inventaris casi automàtics, l’impacte sobre els mossos de magatzem i els reponedors és directa. De fet els “experts” empresarials, consideren que el 90% dels lliuraments sota demanda es faran el 2018 mitjançant sistemes connectats via web (Uber, eBayNow, Shutl, Deliv, Postmates, Instacart, Amazon, Alibaba… ).
Els oficinistes i altres treballadors de “coll blanc” ja treballen en xarxa i pateixen softwares de control que registren el nombre de pulsacions al teclat i l’activitat en cada moment al llarg de la jornada laboral, també la inactivitat.
I arreu el control de presència es sofistica i cada cop més és sense contacte, arribant en alguns casso a controlar no sols l’entrada i sortida, sinó també el lloc i el temps passat a diferents dependències dins del treball, establint zones prohibides.
Hi ha aplicacions smart especialment repulsives, com l’escombra de netja urbana amb sensor de moviment que registre el nombre d’escombrades al llarg del dia (lligat al GPS del carret també on s’escombra) o la roba de treball “interactiva” dotada d’etiquetes RFID o d’altres artilugis de control de presència.
Les aplicacions smart sols tenen un límit, el grau de retorçament de la ment d’enginyers i tecnòlegs, la cobdícia dels empresaris i l’afany de control sobre la vida dels altres.
Quin és l’efecte sobre les condicions de vida en el lloc de reball?:
El primer efecte és un control extrem més enllà del primitiu control de l’ull de l’encarregat o el rellotge de fitxar, es tracta ja d’un control “en temps real”, no ja d’hora en hora o de minut a minut, ara es tracta de control milisegon a milisegon… això fa que el patró (encara que ara sembli un terme obsolet, tots tenim un patró, encara que sigui l’estat o una corporació multinacional) sàpiga que fem en tot moment durant la jornada laboral i, si la empresa te millores socials com activitats esportiva si culturals subvencionades, llavors també coneix bona part del nostre temps lliure.
El resultat del control, i segon smart-efecte, és una “optimització del temps” per part de la empresa, els ritmes de treball s’acceleren i els terminis s’escurcen. Per exemple el nombre de lliuraments de mercaderies d’un treballador de UPS, la longitud de l’itinerari d’un treballador de neteja viària, el nombre d’expedients en una setmana l’oficinista…
El tercer efecte és un augment de la precarització del treball, per una part l’efecte del control genera acomiadaments, i per l’altra el control extrem permet monitoritzar i tutelar el treball de manera que en cada moment el treballador fa el que “ha de fer”…el que desitja la empresa.
El quart efecte, efecte global, és que la dominació extrema a la que ens porta la “smartització” de les nostres vides ataca la nostra identitat individual i te efectes sobre la nostra llibertat, la qualitat de la vida i la salut, enfontsant-nos en la misèria, la humiliació i la dominació. Ens porta a una negació de nosaltres mateixos i una afirmació dels nostres dominadors.
SOBREVIURE EN UNA SMART CITY.
Segurament una perspectiva com la que pintem (els 50 bilions de connexions) dona lloc al pessimisme i al derrotisme més absolut, i la distòpia sembla ja inevitable… res d’això!!. Potser hagués estat millor fer servir les paraules “resistir a la smartcity” o millor encara “destruir la smartcity”…
Malgrat el que pugui semblar aquesta xarxa omnipresent no serà omnipotent, entre d’altres coses perquè s’alimenta a ella mateixa (es retroalimenta) i si neutralitzes el nombre suficient de nodes esdevé inoperativa per un temps, total o parcialment.
En el mon antic (casi casi l’actual) es podia viure sense la majoria de les xarxes urbanes, sense la xarxa de proveïment d’aigua o d’energia, sense els serveis sanitaris, sense els cossos de seguretat… i això s’ha demostrat a les múltiples situacions d’emergència que hem tingut en aquest inici del segle XXI.
A New Orleans la gent va saber organitzar-se per sobreviure, mentre que l’estat sols es preocupava per impedir el saqueig, van recollir aigua i menjar, van saber distribuir-lo amb força equitat i van saber trobar espais de seguretat. Quan les xarxes de l’estat els van tornar a capturar, les coses van empitjorar i, encara ara, no estan “normalitzades” i la gent continua vivint en quasibarraques sense els serveis mínims..
A Gaza, sense la major part de les xarxes de serveis operatives, amb l’esforç individual dels treballadors i l’esforç col·lectiu de la població, han pogut resistir i continuar la vida sense un funcionament mínimament regular d’aquestes.
El mateix podríem dir de tantes situacions d’enfrontament militar entre estats (Síria, Irak, Kurdistan…) o de desastres “naturals” com el terratrèmol amb tsunami de les Filipines… o tants d’altres més xicotets.
Ara be, podria l’actual model capitalista resistir a una setmana sense internet?, sense xarxa de comunicacions?… que valdrien els diners dipositats a New York a Barcelona, a London…?… la resposta és senzilla: a la primera pregunta NO, i a la segona RES… D’aquí ens sorgeix una altra pregunta… es possible aturar, fer caure, neutralitzar… la xarxa?… la resposta és, creiem nosaltres, que si.
Hi ha un problema d’enfocament, nosaltres volem resistir localitzadament, cada cosa al seu lloc, la plataforma contra els desnonaments front Caixa Catalunya, els antinuclears davant de ENDESA, els antifronteres davant del CIES, els adversaris dels transgènics als camps dels OMG… i així tots buscant la nostra posició i el nostre “target” correcte i afinat… els antidesnonament no van a fer un escratxe davant de MONTSANTO, ni els antinuclears davant dels CIES o els antifronteres davant de la parròquia… mentre ells estan hiperconnectats (el Bisbat amb ENDESA, ENDESA amb el CIES, el CIES amb MONTSANTO, MONTSANTO amb la Generalitat, la Generalitat amb el rector de la parròquia…) i es riuen dels nostres esforços localitzats, limitats i a vegades estèrils.
Històricament molts dels moviments dels oprimits no s’han autolimitat mai tan en l’abast de les seves lluites com ens limitem actualment. La especialització és una cosa recent.
Per exemple els anarcosindicalistes del Berguedà no es limitaven a les condicions de mines i fàbriques, per això podien proclamar, per uns dies, el comunisme llibertari global per a tota la vida quotidiana de varies poblacions.
Els piqueteros argentins no es limitaven a manifestar-se davant de la Casa Rosada, també tallaven carreteres i altres vies sense un motiu estrictament local, solament contra l’atur!!, malgrat que tenia efecte sobre altres sectors (capitalistes…) no estrictament vinculats al seu conflicte.
Les sufragistes angleses de principis del segle XX no restringien la seva lluita en atacar al parlament o en als partidaris de l’apartheid de gènere, van entendre que el patriarcat (que era el seu veritable objectiu) tenia altres tentacles més accessibles als que danyar. Així que durant 1912/13, i un mica del 14, van destruir centenars de bústies de correus (la internet d’aquells temps) sense preocupar-se (al contrari del que fan els seguidors de la etica hacker) en els efectes sobre tercers, també van incendiar edificis, tallar línies de telèfon i telègraf i sabotejar la xarxa de ferrocarrils (moltes xarxes com podem veure).
En aquest moments, la xarxa és vulnerable si l’ataquem guiant-nos, no per la lògica que ens imposen (antinuclears/institucions energètiques, antipatriarcals/Ministeri de Justicia, anti OMG/Montsanto…), sinó per la lògica de la hiperconnectivitat dels nostres dominadors, NO IMPORTA ON ACTUÏS, ESTAN INTERCONNECTATS, JA ELS ARRIBARÀ L’EFECTE.
Aquesta lògica d’acció transcendiria el problema de la coordinació entre grups i moviments. També transcendiria la lógica dels dominadors, la de la repressió. Pots atacar, alterar, destruir en qualsevol punt, pots reivindicar aquestes accions per qualsevol causa…. pots estar segur que els danyaràs més que si perds recursos i el valuós temps intentant identificar el punt just, el punt correcte…. perquè aquest punt no existeix, està arreu…ATACA LA XARXA!!.
SALUT I BON VIATGE.
